En blanc i negre

Any 2002, el Partit Popular condemna el franquisme. Entrats en el Segle XXI i encara la dreta espanyola, que es diu democràtica no considerava que Franco i la dictadura fossin condemnables. No sóc ningú per parlar de l’evolució del conservadorisme d’aquest país, però sí que no sóc l’únic que creu que el trencament de la dreta amb l’extrema dreta, i el franquisme més pur no ha arribat encara. Si una cosa caracteritza els conservadors espanyols, tal i com es veu en el tema de l’avortament, és la defensa de l’estructura familiar.  Així no és d’estrenyar el que està passant a Espanya, i el que ha passat. Qui ens ha governat i ens governa ara són fills de franquistes, que continuen tenint una visió molt determinada de la societat. Uns exemples: José María Ruiz Gallardón, pare del ministre de justícia tot i ser crític en alguns aspectes era defensor del franquisme i va impulsar amb Fraga AP. Manuel Fraga Iribarne, no mereix presentació va ser ministre amb Franco abans d’alt càrrec d’AP i PP posteriorment, José María Aznar, fill de Manuel Aznar Acedo que va ser cap de Falange Espanyola. Un altre cas és el portaveu del PP Pío Cabanillas, fill de Pío Cabanillas Gallas, procurador de les corts franquistes, o el mateix President del Congrés, el popular  Jesús Posada és fill del que va ser  Governador Civil de Sòria Jesús Posada Cacho, o Jaime Mayor Oreja o tants altres. I per si no fos poc es casen entre ells. Mar Utrera, esposa del progre Gallardón és filla del destacat franquista, José Utrera Molina. Molts diuen que retrocedim 35 anys. Aquest pas Jordi Évole podrà fer un Salvados i no un Operación Palace.

Haurem de tornar a les barricades?

Advertisements

Leave a comment

Filed under Uncategorized

Amunt i avall

Fins a 421 corresponsals es van desplaçar expressament des de tots els territoris cap a Espanya per seguir de ben aprop la mort de Franco. Val a dir que antigament els periodistes de renom portaven un seguici important i arribaven a viatjar 4 periodistes per mitjà. Fet impensable avui en dia. Tots aquests professionals venien esbraonats i conscienciats que allò podria suposar un xoc de trens a Espanya. De fet, hi va tenir molt a veure l’atemptat que va perpetuar ETA sobre Carrero Blanco, el que hauria estat el successor del cabdill. Segurament per això els enviats especials venien de cobrir la guerra del Vietnam i equipats “pel que pogués passar”. Però els atemptats del grup terrorista no eren l’únic atractiu dels mitjans desplaçats. El final de Franco venia precedit per un cop d’estat a Xile que havii per la revolució dels Clavells a Portugal que va esborrar una dictadura feixista en hores baixes. Per si no fos poc, també eren temps de la fi de la distensió dels dos grans blocs de la guerra freda. L’URSS havia avançat posicions i el fantasma de l’eurocomunisme planava sobre Europa.

Però en arribat el moment… res. La decepció s’estengué entre les files dels periodistes. La situació fou igual que durant el poder del “generalíssimo“. L’única forma de violència que troben són hotels vigilats, telèfons punxats i llistes anomenades “corresponsales enemigos de Espanya”. Cap mostra d’alçament com havia passat en d’altres països, sinó una passivitat difícil de classificar. Potser estranya per part dels corresponsals que venien de fora, però típica dels ciutadans que havien viscut sobre la rojigualda i l’àguila de Sant Joan tants anys.

A vegades sembla fàcil preveure els esdeveniments polítics i socials d’un gran esdeveniment. Però cal que ens entri al cap que no ho podem controlar tot. Només cal posar-hi exemples. Algú pensava que una manifestació proeuropea a Ucraïna acabaria enfrontant Rússia i els Estats Units? Televisió de Catalunya va fer retornar als corresponsals que tenia al país de l’est cobrint el conflicte del Maidan. Lluís Caelles i Sergi Roca van ser rebuts a la redacció dels telenotícies entre l’admiració de la resta de periodistes. Però van poder gaudir poc de l’estada a casa perquè la situació a Ucraïna es va complicar per les veus que a Crimea clamaven en contra el cop d’estat a la capital i la voluntat d’annexionar-se a Rússia. És per això que van haver de tornar a cobrir els successos que són a l’agenda de qualsevol mitjà del planeta i que estan fent moure les tropes i l’armada de les dues potències militars per excel·lència.

Image

 

El 1975 periodistes i països estaven alerta per qualsevol esdeveniment que pogués sorprendre’ls. Ara, l’any 2014, res semblava que pogués aturar el canvi de color polític Ucraïnès. Però la realitat ens torna a donar una lliçó i posa als periodistes rere les càmeres per relatar l’enfrontament entre Rússia i Estats Units, un altre cop.

Leave a comment

Filed under Uncategorized

La autodeterminación de la televisión

INÉS CALOMARDE – La noticia del cierre de la televisión autonómica valenciana ha causado un gran estupor entre los medios de comunicación españoles y la población valenciana, sobretodo. No es el primer medio que cierra sus puertas en el panorama español: desde 2012 tanto la prensa como la televisión se han visto afectadas por el recorte del gobierno central. Aunque RTVV no ha sido el único medio español afectado. También ha sufrido las consecuencias de la doble crisis (la económica y de la prensa) el canal valenciano Canal 9 y la televisión madrileña Telemadrid. Aunque aún queden mucho canales autonómicos, parece que la idea del tercer canal de televisión que surgió en la transición se está acabando.

En los primeros años de la década de los 80, se llegó a la conclusión de que la televisión central no podía abarcar la disparidad de pensamientos de todos los españoles. Es más, “se vio que la estructura organizativa y de producción de TVE no podía dar razón a las inquietudes descentralizadoras del nuevo estado de las autonomías”. La multitud de culturas del territorio español que estaban reivindicando su autodeterminación, también necesitaban un medio público donde poder expresar estas demandas.

Por eso, en el año 1983 se aprobó en el congreso la ley de los terceros canales de televisión. Esta proporcionaba la competencia a las comunidades autónomas de poder crear ese tercer canal público. Durante esos primeros años se fueron constituyendo esos canales que más tarde conformarían la FORTA, Federación de Televisiones Autonómicas, donde podemos encontrar EITB, TV3 o Canal Sur.

Imagen

Además de ganar un poder indentitario en algunos territorios y de tener una indudable eficacia en cuanto a la cohesión social de los individuos de las comunidades, las cadenas vasca y catalana encontraron un vacío en la televisión que no había sido cubierto por las televisiones estatales: las series de la sobremesa. Con programas como Poble Nou en TV3 y Goenkale en EITB pudieron llenar este vacío y además crear una identidad con el espectador que les observaba desde casa. Es de esta manera que se reforzaron algunos de los mecanismos de identidad con la propia cultura como la lengua de la comunidad.

Sin embargo, ahora parece que muchos de estos canales, que habían ayudado a crear una identidad en la persona están viendo como sus trabajadores son despedidos e incluso como se cierran sus puertas. Renovarse o morir, esa parece la clave. Si en su momento de nacimiento, las cadenas autonómicas encontraron un tipo de programa con el que consolidarse como medio, ahora es más que necesario un cambio inmediato para que estás cadenas puedan seguir existiendo.

Leave a comment

Filed under Uncategorized

“Llibertat, esperança i desencís”, en los 70 y ahora

ce5fc4e0d534f7eef10e1cc1982b6a9c-500x722Como cada febrero, el pasado fue un mes especial para el anarquismo en Barcelona. Se celebró el Febrer Llibertari de Sants 2014, el título del cual era Llibertat, esperança i desencís als anys 70, entorno al cual giraban la mayoría de actividades que se han realizado este año. Quizás fue un hecho decisivo para delimitar el tema que el pasado 2 de marzo se cumplieran cuarenta años del asesinato de Salvador Puig Antich. En total dieciséis eventos se organizaron y llevaron a cabo durante este mes, desde una ponencia sobre alternativas a la educación estatal hasta talleres de autodefensa laboral. Una de las actividades que considero más reseñable fue una ruta en bus por la Barcelona de los años 70, en la que conocí un poco más la actividad e intensidad con la que el movimiento anarquista vivió y creció durante la primera parte de la Transición: la reconstrucción de la CNT, el nacimiento de revistas contraculturales como Ajoblanco, la efervescencia de ateneos populares (más de veinte sólo en Barcelona y cercanías), la primera manifestación por los derechos de las homosexuales en España (siendo aún vigente la Ley de Peligrosidad Social tuvo más de 4.000 asistentes) y las Jornadas Libertarias Internacionales del 77. Estas tuvieron lugar en el Parc Güell y el cartel lo formaban ponentes como el entre otras cosas lingüísta  Noam Chomsky y las actuaciones musicales de grupos como los sevillanos Triana.

Sin embargo esta resurrección del anarquismo se vió rápidamente truncada en el 78, con la ejecución de Puig Antich, militante del Movimiento Ibérico de Liberación, y sobre todo gracias al caso Scala. Para los que no lo conozcan este fue un montaje del Estado a través del cual se inculpó a la CNT y a la FAI del incendio de la sala Scala (Barcelona) y de la muerte de cuatro trabajadores (dos de ellos afiliados a la CNT). La razón es evidente, desacreditar a las organizaciones y sindicatos anarquistas, justo después de que la CNT se opusiera a los Pactos de la Moncloa. Desacreditación que causó la pérdida de miles de afiliados en tan sólo meses y de la que la organización no volvió a reponerse, además de incentivar la persecución y represión de las anarquistas por parte de la policía y de grupos de ultraderecha. Desacreditación de la cual participaron plenamente la mayoría de medios de entonces, que siguieron instigando durante los años que duró el proceso y que no han rectificado cuando la última sentencia condenaba a 7 años de prisión a Gambín, el agente infiltrado, mientras que José Cuevas, Xavier Cañadas y Arturo Palma cumplían una pena de 17 años.manifestacion-caso-scala-2

Y que quiero decir con todo esto, se preguntará alguna. Pues que la Transición, además de no ser en efecto modélica… no fue un proceso exclusivo del gobierno y de los partidos. Estoy segura de que son muchos más, pero en este caso he hablado sobre el movimiento anarquista ya que gracias al Febrer Llibertari he podido conocer una parte de ese proceso tan importante, lleno de iniciativas, de lucha y de ilusión que instituciones como el Estado y los medios lapidaron. Y una parte de ese proceso sigue siendo aún obviado por la prensa. Sólo algunos medios destacados como el Diagonal le siguen dando voz al caso Scala y muy pocos hablan desde una perspectiva crítica del asesinato de Salvador Puig Antich, como La Directa. Puedo comprender que una relación cordial entre el anarquismo (igual que otros movimientos e ideologías) y los medios tradicionales es casi imposible, pero no creo que se pase de la información a la difamación de manera inocente.

Leave a comment

Filed under Uncategorized

A cop de rock: propera parada “Segle XXI”, correspondència amb la “Transició”

Image

Cartell de les Sis Hores de Canet de Mar de l’edició de 1973

Dagoll Dagom va estrenar l’any 2011 una obra de teatre anomenada Cop de Rock. Després de l’èxit que va tenir, Televisió de Catalunya va decidir fer-ne un documental. La cadena pública catalana en parlava així: “‘Viure a cop de rock’ és una reflexió sobre el que va significar per a molts catalans l’esclat del rock en la llengua del país. El fil argumental el construeixen un seguit de sentiments viscuts […] que demostren l’impacte emocional que va tenir en la seva vida aquella música”. Arribats en aquest punt, us podeu preguntar per què parlo de la música en català en un bloc sobre l’actualitat en una setmana en què a classe es tracta la Transició. Potser aquesta última frase és densa, però connecta a la perfecció tres conceptes: música en català, actualitat i Transició.

Aquests dies la Maria Llobet i jo hem estat preparant la nostra exposició de la Transició. Parlem de cultura i, per tant, és necessari parlar de la Nova Cançó i la Cançó catalana; uns moviments artístics que impulsaven a finals dels anys 60 i durant els anys 70 la música en català per reivindicar i difondre la nostra cultura, que estava fortament reprimida pel règim de Franco. Mentre analitzàvem aquest fet, vàrem descobrir que el proper estiu es rememorarà un festival molt important de la Transició: el Festival Canet Rock.

L’any 1969 es va organitzar per primera vegada aquest esdeveniment, on hi van actuar importants músics procatalanistes: Lluís Llach, Ovidi Montollor, Francesc Pi de la Serra, entre d’altres. El festival es va programar sota el nom “Sis Hores de la Cançó” des de 1969 fins el 1973. Més tard, entre 1974 i 1978 es coneixia com a Festival Canet Rock. Precisament, el 1978 va ser un data molt important. De la mateixa manera que aquell any l’Assemblea de Catalunya es va dissoldre, ja que l’Assemblea de Parlamentaris Catalans havia agafat el testimoni d’aquesta entitat que lluitava per la identitat de Catalunya, el Festival Canet Rock també va deixar de sonar. La raó? L’actualització política al nostre territori s’estava aconseguint i, en certa manera, els objectius dels organitzadors s’havien complert

Malgrat això, aquest any es recuperarà aquesta festa, el Canet Rock. Per aquesta última raó, he decidit escriure sobre aquest tema. Crec que és rellevant avui en dia, perquè si analitzem i interpretem el moment que estem vivint, podríem trobar un paral·lelisme entre la Transició democràtica després de la mort de Franco i la transició actual, si podem anomenar-la així. Les reivindicacions catalanistes actuals són fruit d’un període de repressió, que podríem centrar en la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, norma jurídica que vàrem aprovar el 2006. La cultura és una de les nostres eines per aixecar la veu; com ja ho va ser fa gairebé quatre dècades. Les formes de repressió poden canviar, però el mecanisme per alçar la veu i tocar la nota exacta segueix el mateix compàs que aleshores.

Leave a comment

Filed under Uncategorized

La valentia de resseguir les empremtes de la repressió

CLARA BARBAL | Amb valentia i mestratge, tres companys de la carrera (i de fatigues de la vida) van elaborar per l’últim suplement del Punt Avui Cetrencada un reportatge molt elaborat sobre les tortures a l’estat espanyol. Vaig tenir la sort de llegir el manuscrit original, de cinc pàgines, extensió del qual es va haver d’escurçar per tal d’ésser publicat. Aquest és el reportatge en qüestió.

Els meus companys van posar sobre la taula de l’actualitat la repressió política, no només des de les estructures de l’estat feixista durant la dictadura capitanejada pel general Franco, també les que s’han produït des de les clavegueres del règim de 1978. En converses amb aquests tres mosqueters, em comentaven que plantejar un reportatge d’aquestes característiques des de la Universitat i per imprimir-se en un diari del sistema convencional de mitjans nacional era tot un repte periodístic que al professor responsable de l’assignatura li va costar assumir.

I és que parlar de tortures i brutalitat policial, dins del consens democràtic de 1978 que els grans mitjans catalans també van assumir, costa, costa definir-ho i tractar-ho amb totes les lletres damunt del paper. O bé es considera com una anomalia impensable en democràcia qualsevol rastre de repressió política, o simplement es descarta en les edicions. “Els maltractaments, la brutalitat policial o la tortura sorgeixen, segons víctimes i experts, quan l’Estat [qualsevol estat, feixista, o democràtic – social – i de dret ] ha de protegir-se dels sectors que qüestionen la seva legitimitat”, diu el reportatge: sectors com l’independentisme català i basc, el sindicalisme andalús, la lluita obrera o la nova protesta social.

Image

Martxelo Otamendi, director de l’extingit diari Egunkaria i actual cap del periòdic Berria, torturat per l’estat espanyol el 2003 a l’aplicar-li la llei antiterrorista.

Part dels consensos del 78 consistien en autoconvencer-se de que les estructures d’estat feixistes es depurarien i s’integrarien dins dels límits pactats de l’estat de dret de 1978. El pacte va esquitxar els mitjans, assumint que la tortura era una pràctica llunyana i d’un episodi pre-democràtic. Aquí rau la valentia dels companys, de parlar de la tortura com un instrument inherent de la vetlla dels interessos de qualsevol estat-nació.

El primer de març passat els diaris catalans obrien i despuntaven amb la vergonya històrica del quarantè aniversari de l’assassinat del militant llibertari Salvador Puig Antich. La lluita incansable de les germanes Puig Antich per exigir a la democràcia del 1978 que restableixi la dignitat de’n Salvador és present als consells de redacció, per això el dia despuntava amb el rostre del militant derrotat. Però tots, tots i tots els mitjans s’oblidaven de que Puig Antich i Heinz Ches no van ser els últims a rebre la pena capital a Espanya per la seva filiació política.

El 19 de setembre de 1975 es celebrava a Barcelona un consell de guerra sumaríssim contra els militants etarres Juan Paredes (Txiki) i Angel Otaegi. El 26 d’agost de 1975, a Hoyo de Manzanares (Madrid), ja s’havia sentenciat la mort dels del batalló comunista FRAP José Luís Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena. Per l’atracament a un Banco Santander els primers, i per la mort d’un Guàrdia Civil els segons, el 27 de setembre de 1975 aquests cinc es convertien en els últims executats per l’estat feixista. Silenci mediàtic a la sala. Cap capçalera els va citar en l’homenatge a Puig Antich, error de diligència periodística, alzheimer històric. I hauria de continuar amb Lasa i Zabala, i la mordassa contra el diari Egunkaria, casos de brutalitat d’estat en plena consolidació del règim de 1978… però fa estona que he superat el límit d’extensió.

Leave a comment

Filed under Uncategorized

Cuando África nos queda demasiado lejos

ABC Marcha verdeCuando hablamos de Transición Española lo primero en que pensamos son los cambios políticos de entonces. Aquello que nos tocaban más de cerca. Sin embargo, algunos aspectos alejados en lo geográfico continúan tan candentes como hace casi 40 años. La autodeterminación del Sahara Occidental, es uno de ellos.

Después de muchos años desgastándose y en plena situación de flaqueza de la dictadura franquista, Hassan II, aprovechó para enviar a finales de 1975 unos 350.000 ciudadanos y a 25.000 soldados para que ocupasen los territorios del Sahara Occidental que pertenecían a España. La operación fue resultado del “Acuerdo de Madrid”, suscrito por España, Marruecos y Mauritania, y se conoció como la Marcha Verde. España, desde entonces, es el administrador jurídico del Sahara Occidental, al que la ONU considera un territorio no autónomo.

El caso es que el Sahara es hoy un territorio ocupado militarmente por Marruecos que lucha por la soberanía que se le había prometido -y todavía hoy se mantiene la promesa- a través de una supuesta autodeterminación garantizada en un dictamen del Tribunal Internacional de Justicia. Ello se realizaría mediante un referéndum auspiciado por la ONU e inicialmente previsto para 1992. La organización encargada de impulsar la autodeterminación de la República Árabe Saharaui Democrática (RASD) es El Frente Polisario.

Con el objetivo de frenar las acciones guerrilleras que a lo largo de los años ha protagonizado esta organización, Marruecos instaló ocho muros de miles de kilómetros y campos de minas a lo largo del desierto que dificultaban la movilidad de los integrantes del Frente. Estos terminaron por ubicar su base en Tindouf, ya en territorio argelino, desde donde dirigen las distintas operaciones reivindicativas.

Manifestación a favor de la autodeterminación del Sahara Occidental en Madrid

Manifestación a favor de la autodeterminación del Sahara Occidental en Madrid

Desde entonces y hasta hoy, España no desea verse implicada en el Sahara Occidental nada más que para desear “una solución política justa”. Todo ello a pesar de que el nombre oficial del territorio siga siendo Sahara Español y esté considerado legalmente como un territorio más del Reino de España. Mohamed VI, por su parte, mantiene su ejército y su policía sobre el terreno, reprimiendo las aspiraciones independentistas.

El acoso de las tropas marroquíes es tal que el líder polisario Mohamed Abdelaziz ha denunciado recientemente la vulneración de los derechos humanos a la que se ven sometidos quienes piden en las calles la autodeterminación de su pueblo. Pero es que, además de reprimir, Marruecos acosa a los políticos que visitan la zona. En menos de un mes, parlamentarios británicos  y gallegos han sido atosigados por la policía marroquí, que no facilitó los encuentros entre estos y organizaciones locales.

El Sahara Occidental es un territorio legalmente español. Querer ignorar que en él se atenta contra los derechos humanos, es despreciable. Tal vez a España le baste solamente con atender a la violación de estos mismos derechos en Ceuta y Melilla. O, tal vez, a España lleve quedándole grande cientos de años el “continente negro”.

De lo que sí no cabe duda alguna es de que el Sahara seguirá reclamando su soberanía por mucho que los que en público apoyan su causa, en privado miren para otro lado.

Leave a comment

Filed under Uncategorized