Llei electoral catalana: cas obert

Catalunya ha emprès el camí a les urnes. El proper 9 de novembre els partits i entitats que conformen el Pacte Nacional pel Dret a Decidir han cridat als catalans a triar el seu futur polític. Sembla que el nostre país és el nou abanderat de la democràcia i que l’opinió de cada un dels ciutadans és vital per el nostre esdevenir. Malgrat això, som l’única comunitat autònoma d’Espanya que no compta amb una llei electoral pròpia.

Els programes electorals recullen aquesta necessitat però un cop s’inicia la legislatura sembla que tot queda en bones intencions. La realitat és que la celebració del comicis i els seus resultats depenen d’allò establert a la disposició transitòria 4a de l’Estatut del 1979, la llei electoral espanyola que va sorgir de la Constitució així com la Llei Orgànica del Règim Electoral General de l’any 1985 i les seves successives revisions.

En aquest sentit, Catalunya segueix arrossegant herències de la Transició. Un període que, malgrat caracteritzar-se per el consens, ha estat incapaç de fer perdurar aquesta tasca cooperativa al llarg del temps. L’exemple més clar és la llei electoral. L’Estatut actual preveu al seu article 56 la possibilitat d’aprovar-lo amb el vot afirmatiu de dues terceres parts del Parlament però, fins ara, hi ha hagut una manca d’acord entre les forces parlamentàries que han conformat el espectre polític català.

El principal escull són els partits dominants al nostre país, els més afavorits amb la norma actual, que aconsegueixen una major representativitat a les províncies de Lleida, Tarragona i Girona. Un escó s’obté amb un nombre menor de vots en aquestes circumscripcions que a la de Barcelona. Per tant, el cost electoral és diferents a cada província. La finalitat d’aquest desequilibri en favor de les zones menys despoblades s’explica amb la voluntat de mantenir la cohesió del país. El problema és que aquest mètode va en contra de criteris com “una persona, un vot” o el principi d’igualtat amb el que competeixen les diferents faccions polítiques.

Aquestes desviacions poden provocar situacions que queden lluny de la lògica proporcional que es cerca en el nou model. Hem vist casos en els que un partit pot haver obtingut menys vots que un altre i, en canvi, tenir més representació parlamentària. També hem viscut en dues ocasions com una candidatura ha guanyat les eleccions en nombre absolut de vots però com aquesta victòria no es veu reflectida en el nombre de diputats que duu al Parlament.

Una nova llei electoral hauria de tenir com a principal objectiu assolir la màxima proporcionalitat hauria, garantint la representació adequada de tot el territori català. Una de les possibilitats que està agafant més força és la que proposa crear una circumscripció única amb un sistema de doble vot: un dirigit als candidats de districte i l’altre a llistes de partit. El fet que hi hagués un diputat per comarca es veu com un incentiu a la participació, ja que suposaria la creació d’un Parlament més arrelat al territori.

Alhora, aquest sistema presenta noves traves. Podrien produir-se dificultats en la comprensió del model i altres conflictes com l’existència de dos tipus de diputat, aquells que han guanyat a la seva demarcació i els representats escollits amb el sistema de circumscripció única.

Advertisements

Leave a comment

Filed under Uncategorized

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s