Author Archives: Anna López

About Anna López

23-year-old journalist based in Barcelona. Writing & fashion are my passions.

Llei electoral catalana: cas obert

Catalunya ha emprès el camí a les urnes. El proper 9 de novembre els partits i entitats que conformen el Pacte Nacional pel Dret a Decidir han cridat als catalans a triar el seu futur polític. Sembla que el nostre país és el nou abanderat de la democràcia i que l’opinió de cada un dels ciutadans és vital per el nostre esdevenir. Malgrat això, som l’única comunitat autònoma d’Espanya que no compta amb una llei electoral pròpia.

Els programes electorals recullen aquesta necessitat però un cop s’inicia la legislatura sembla que tot queda en bones intencions. La realitat és que la celebració del comicis i els seus resultats depenen d’allò establert a la disposició transitòria 4a de l’Estatut del 1979, la llei electoral espanyola que va sorgir de la Constitució així com la Llei Orgànica del Règim Electoral General de l’any 1985 i les seves successives revisions.

En aquest sentit, Catalunya segueix arrossegant herències de la Transició. Un període que, malgrat caracteritzar-se per el consens, ha estat incapaç de fer perdurar aquesta tasca cooperativa al llarg del temps. L’exemple més clar és la llei electoral. L’Estatut actual preveu al seu article 56 la possibilitat d’aprovar-lo amb el vot afirmatiu de dues terceres parts del Parlament però, fins ara, hi ha hagut una manca d’acord entre les forces parlamentàries que han conformat el espectre polític català.

El principal escull són els partits dominants al nostre país, els més afavorits amb la norma actual, que aconsegueixen una major representativitat a les províncies de Lleida, Tarragona i Girona. Un escó s’obté amb un nombre menor de vots en aquestes circumscripcions que a la de Barcelona. Per tant, el cost electoral és diferents a cada província. La finalitat d’aquest desequilibri en favor de les zones menys despoblades s’explica amb la voluntat de mantenir la cohesió del país. El problema és que aquest mètode va en contra de criteris com “una persona, un vot” o el principi d’igualtat amb el que competeixen les diferents faccions polítiques.

Aquestes desviacions poden provocar situacions que queden lluny de la lògica proporcional que es cerca en el nou model. Hem vist casos en els que un partit pot haver obtingut menys vots que un altre i, en canvi, tenir més representació parlamentària. També hem viscut en dues ocasions com una candidatura ha guanyat les eleccions en nombre absolut de vots però com aquesta victòria no es veu reflectida en el nombre de diputats que duu al Parlament.

Una nova llei electoral hauria de tenir com a principal objectiu assolir la màxima proporcionalitat hauria, garantint la representació adequada de tot el territori català. Una de les possibilitats que està agafant més força és la que proposa crear una circumscripció única amb un sistema de doble vot: un dirigit als candidats de districte i l’altre a llistes de partit. El fet que hi hagués un diputat per comarca es veu com un incentiu a la participació, ja que suposaria la creació d’un Parlament més arrelat al territori.

Alhora, aquest sistema presenta noves traves. Podrien produir-se dificultats en la comprensió del model i altres conflictes com l’existència de dos tipus de diputat, aquells que han guanyat a la seva demarcació i els representats escollits amb el sistema de circumscripció única.

Advertisements

Leave a comment

Filed under Uncategorized

El sensacionalisme a l’hora d’atribuir declaracions

Fa gairebé un any, el 20 de febrer del 2013, tres funcionàries del Gabinet de Premsa de l’Ajuntament de Madrid van denunciar agressions físiques i verbals davant Inspecció de Treball i el Defensor del Poble. Las periodistes Alejandra Acosta, Pilar Aller i Carmen Viñuelas van explicar que les accions intimidatòries van començar amb l’arribada al consistori l’any 2003 del que ara és ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, i que han continuat al llarg dels anys.

Les treballadores assenyalen que han estat obligades a fer treballs propagandístics en favor del Partit Popular i, alhora, intimidades amb “comentaris denigrants contra les dones periodistes” o “cops de puny a la taula i crits”. Després de presentar dues vegades el problema a l’àrea de recursos humans de l’Ajuntament de Madrid, el departament en qüestió va decidir arxivar la denúncia al·legant que els fets no podien ser considerats assetjament laboral.

És sorprenent que cap mitjà de comunicació del nostre país hagi informat sobre aquest cas després de la publicació de l‘informe de la subdirecció general de Prevenció de Riscos Laborals del Institut Madrid Salud, que va decidir estudiar el conflicte arrel de les queixes. Si bé aquest document convé en l’existència d’un clima negatiu dins del Gabinet de Premsa, s’ha d’admetre que, després de llegir-lo, no trobem les dades que dónen sentit al titular que ens ofereix el portal informatiu cuartopoder.es Des del mitjà s’assegura que set de cada deu periodistes de l’Ajuntament de Madrid pateix assetjament laboral, però si seguim llegint la noticia veiem que aquesta dada s’atorga a “fonts sindicals” i no a l’informe oficial.

Bloc4

Per altra banda, cal esmentar que el document coincideix amb les tres periodistes denunciants en que la situació actual és conseqüència dels canvis que va patir l’organització l’any 2003 i que va implicar reordenar funcions i tasques, així com el nomenament d’una noca Cap de Departament. La nova responsable, segons recull l’informe, haurien expressat obertament les desavinences amb la cap anterior, provocant que la resta de treballadors hagin hagut de prendre partit entre dos bàndols enfrontats. Aquest conflicte provoca que el clima laboral es vegi greument degradat. A més, el text conclou que “s’han barrejat qüestions personals i laborals, arribant en ocasions, a identificar aquesta situació com la causa del clima laboral existent”.

Tot i així, en el text es recull de manera detallada dades importants de l’estudi com el baix grau d’autonomia i capacitat de presa de decisions que expressen els treballadors. Cal esmentar que aquest estudi es basa en entrevistes semi-dirigides a través d’un qüestionari als treballadors del consorci madrileny que, segons el mateix text, té com a objectiu detectar i establir mesures preventives contra els possibles factors de risc psicosocial que es puguin produir al lloc de treball.

1 Comment

Filed under Uncategorized

No juguem a la lliga dels millors

El passat 27 de gener el Born Centre Cultural va obrir les seves portes a la moda. Barcelona es va convertir, durant aquella setmana, en el centre de moltes de mirades fashionistes. Escric de moltes perquè la 080 Barcelona Fashion no forma part del star system  de les passarel·les mundials.

Contràriament al que molts mitjans catalans i espanyols i la mateixa organització ens volen fer creure, la fashion week catalana no és referència.

Imagen

La model russa Irina Shayk va desfilar en primícia per la marca catalana Desigual

El primer problema que té la 080 es pot percebre fent una ullada al seu programa. Els caps de cartell i reclam són marques com Mango o Desigual. Sí, marques catalanes. Marques de casa. Però al cap i a la fi representació pura i dura del low cost. Grups empresarials tèxtils que es dediquen a repetir, o inclús a copiar de manera descarada, les col·leccions d’altres grans dissenyadors i que, desprès, venen a preus assequibles amb un patronatge i qualitat que molts cops està lluny dels estàndards mínims requerits.

A més a més, aquestes grans marques que cada any facturen milers de milions d’euros es neguen a pagar per desfilar. És l’organització la que cobreix les despeses en un gest que frega la súplica per tal de garantir la seva assistència a la cita catalana. Aquesta situació contrasta totalment amb la dels joves dissenyadors i artistes que, amb els seus treballs verdaderament originals, cerquen un aparador on mostrar la seva visió de la moda.

El treball d’aquestes joves promeses està fet als petits taller del Raval, del Born o qualsevol altre barri. Fins i tot a una petita habitació a casa seva. A l’altre costat Mango o Desigual, la producció de les quals encarreguen a fàbriques tèxtils situades a països subdesenvolupats i on els drets laborals estan limitats o són inexistents.

El segon problema és la ubicació de l’esdeveniment. L’edició de l’estiu passat es va celebrar al D’HUB, on actualment es troba el museu de disseny de Barcelona. Enguany, i com ja s’ha citat, l’espai triat ha estat el Born Centre Cultural. Són moltes les veus que reclamen un emplaçament únic i no apostar per una passarel·la itinerant, ja que aquests canvis continus no ajuden a definir l’estil de la 080 Barcelona Fashion.

El nou Mercat del Born és un espai encantador i ple d’història. Però les incomoditats que ha comportat la tria d’aquest escenari han estat criticades per periodistes, dissenyadors i públic. Les desfilades han estat acompanyades pel fred intens, una mitja de 7º a l’interior del recinte, que feia tremolar els assistents i, en alguna desfilada, inclús la pluja va acompanyar la desfilada. Els organitzadors van haver de repartir mantes per evitar les males cares i els comentaris negatius. Per altra banda, el backstage on dissenyadors i models ultimaven els últims detalls va resultar ser un espai massa reduït per la quantitat de moviment i persones que havia d’acollir. Tot plegat no té res a veure amb les comoditats que pot oferir un recinte més enfocat a aquest tipus d’actes com és el D’HUB.

Aquests aspectes, entre d’altres, fan que la Barcelona que presumeix de ser la capital del disseny mundial, quedi lluny de ser alguna cosa semblant a una ciutat de referència dins la indústria de la moda.

1 Comment

Filed under Uncategorized

Periodisme de caritat

El Grupo Intereconomía, presidit per Julio Ariza, ha estat un mitjà fortament  castigat per la falta de finançament. Al febrer de 2013, la situació va esdevenir crítica i Intereconomía va presentar un concurs de creditors per fer front al retràs en el pagament de nòmines i el lloguer de la seva seu. Per altra banda, Ariza va optar per demanar la col·laboració del espectadors per evitar la desaparició del canal a través d’una campanya de donacions que destaca per dur-se a terme de forma poc transparent. Amb l’inici de l’any 2014, l’empresari ha tornat a fer aquesta crida.

 

 

Des d’un dels programes més destacats d’Intereconomía TV, El Gato al Agua, es dedicaven espais diaris protagonitzats per les cares amb pes de la cadena com Javier Algarra, Mario Conde, José Javier Esparza o Xavier Horcajo amb l’objectiu de recaptar diners de l’audiència. La campanya utilitza un discurs victimista i els col•laboradors apel•len a la . Expliquen com Intereconomia ha treballat sempre “en favor de la gent necessitada” i recorden les diferents campanyes realitzades en favor de Càritas o els afectats pel terratrèmol de Lorca.

El primer problema és que, amb aquest plantejament, les accions solidàries que la cadena ha realitzat anteriorment no es poden seguir considerant desinteressades. En el moment en el que s’utilitzen per demanar a l’audiència que “els tornin el favor” deixen de ser altruistes per convertir-se en una moneda de canvi.

En segon lloc, el el número d’un compte corrent que apareix en la pantalla no ve acompanyat de cap altra informació que permeti saber qui és el propietari d’aquesta i com s’invertiran els diners recollits. Julio Ariza, president del grup, ha estat diverses vegades en el punt de mira, les sospites per haver estat involucrat en presumptes pràctiques corruptives pesa sobre ell. Unes acusacions que provenen de mitjans progressistes però que també denuncien altres com Alerta Digital.

A més, el discurs de la cadena a l’hora d’explicar als espectadors què els ha dut a aquesta situació econòmica és un clar exemple de falta d’autocrítica. Els periodistes van carregar contra els poder polítics i la situació econòmica adversa però en cap moment es va entonar un “mea culpa” per les seves pràctiques empresarials poc encertades i, en alguns casos, sospitoses. Julio Ariza va reestructurar la plantilla en cinc societats diferents, totes elles a titularitat d’Ariza. Un moviment inusual i que es va produir sense previ avís per part dels empleats.

Leave a comment

Filed under Uncategorized

Entre la veritat ètica i la veritat política

ANNA LÓPEZ – El passat dilluns 13 de gener l’edició vespertina del Telediario de Televisió Espanyola va emetre el intercanvi d’opinions entre l’expresident del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, i l’exjutge Baltasar Garzón sobre la possibilitat que oferiria una Comissió de la Veritat en l’esclariment dels crims produïts durant el franquisme. La noticia va aparèixer al minut 23:30 de l’informatiu i va tenir una durada de 32 segons, en els que la noticia no es contextualitza de manera correcta ni es donen les dades suficients a l’espectador per explicar el debat que s’estava duent a terme entre dues de les figures més destacades del progressisme espanyol. La discussió, de caire amistós, va produir-se en el marc d’un seminari internacional sota el títol “Transicions democràtiques i qualitat de la democràcia”, celebrada a Sevilla i organitzada per la Universitat Pablo de Olavide i la Universitat Internacional d’Andalusia.

Telediario edició vespre, dia 13 de gener del 2014

Telediario edició vespre, dia 13 de gener del 2014

Baltasar Garzón desitja que es celebri una Comissió de la Veritat sobre els crims del franquisme, tal com han fet alguns països llatinoamericans com Argentina o Brasil amb les seves respectives dictadures. Garzón pensa que la Llei de Memòria Història, aprovada per l’executiu de Zapatero, va ser curta i insuficient, generant una esperança en la justícia que, més tard, es va veure truncada per la por a despertar un conflicte social que dividís la societat espanyola. L’exjutge insisteix que “un poble que no és capaç de reconèixer el que ha patit està condemnat a tornar a passar pels mateixos fets”. Per tant, reclama la Comissió de la Veritat com una “necessitat democràtica i una teràpia democràtica pel país”, a més de considerar-la una via per denunciar com la Transició va deixar els crims franquistes en l’oblit. El magistrat recalca que la vigència de l’afer a través dels debats i sentiments contraposats que, avui en dia, segueix despertant el tracte a les víctimes d’ambdós bàndols. Garzón assenyala als polítics i els governs del país però, sobretot, la justícia espanyola com a principal causant d’aquesta situació per la seva incapacitat de defensar “el dret fonamental de la justícia i la reparació dels danys morals” ocasionats pel règim dictatorial.

Per altra banda, l’expresident del govern José Luís Rodríguez Zapatero defensa la Llei de Memòria Històrica de l’any 2007 i la Llei d’Amnistia de l’any 1977 com a vies polítiques per acabar amb el conflicte plantejat. A la primera es reconeixien i ampliaven els drets de totes aquelles persones que van patir la persecució i violència de la Guerra Civil i el règim dictatorial franquista. Però el fet que la llei no permetés l’obertura de les fosses comuns per procedir amb la identificació i trasllat dels cadàvers va provocar un ampli rebuig ciutadà. L’expresident també menciona la Llei d’Amnistia de l’any 1977, engegada durant el procés de Transició i que va permetre eliminar conflictes jurídics que fessin perillar la consolidació del règim democràtic. Amb aquests documents, l’expresident pretén defensar la premissa “democràcia, consens i reconciliació” per davant de la proposta de Garzón. Zapatero no confia en la formació d’una Comissió de la Veritat degut a la dificultat que presentaria pels familiars de les víctimes republicanes un projecte enfocat a la dignificació dels desapareguts innocents de tots dos bàndols. Zapatero defensa un plantejament que aculli la memòria de tots aquells que van morir de manera injustificada, perquè si no fos així “no seria una verdadera Comissió de la Veritat, seria una altra cosa”

Leave a comment

Filed under Uncategorized